Per què no em contestes?
Estem en crisi. Diuen. De fet, fa temps que “diuen”. I jo, cada dia que passa veig més indicatius de què no importa el que “diguin”. Les portes tancades dels negocis, l’actitud dels bancs i la cara dels meus clients quan m’endarrereixen un rebut és significatiu que estem en una gran fotuda crisi. Entre d’altres més potents indicadors. No dic que no. Només faltaria!
No obstant això, i des de l’autoritat que em dona l’extracte del meu compte corrent (i el pitjor de tot, la possibilitat immediatament futura que no canviï) segueixo insistint que cal separar el gra de la palla i intento explicar-me… Que consti.
Fa molt de temps (molt) que vaig estudiar macroeconomia. No recordo gran cosa d’aquest any pel que fa a l’assignatura. No obstant això, guardo un cert regust agradable de les plàcides i fructíferes tardes al bar de la facultat, desgranant futurs incerts i creant imaginaris que avui sonen, com a mínim, divertits però també caducs i mancats de realisme. Trist però és així.
Reprenent el tema, del poc que vaig poder aprendre (la joventut té aquestes coses) hi ha una cosa que em va quedar gravat a força d’intentar entendre.
Que el que és a dalt és igual a baix i que el petit és igual al gran.
Dit això i emulant Hermes Trismegist, vaig aconseguir adquirir un gran principi per moure per la vida amb la suposició de certs coneixements més elaborats que se’m pressuposaven.
Quan veus al teu voltant que les coses no van bé, t’espantes. Introduïm en el nostre dia a dia, que si les coses van malament, possiblement aniran a pitjor i que, potser a més, ens esquitxin. És a dir, estem malament, però si a més ens ho repetim constantment, acabarem malament.
És sabut, no ho dic jo, que l’ésser humà s’ha fet a cop d’infortunis, d’alta-baixos, esforços i tota una amalgama jueu-cristiana de renúncies, sacrificis i superacions (espero que no sigui políticament incorrecte el que acabo d’escriure). Tot el que obtindrem serà a base de l’esforç i de la suor del nostre front per guanyar-nos el pa.
Bé … Bé, de debò! Ho accepto.
D’acord! Estic en el joc …
Però… Podríem posar una miqueta de la nostra part en intentar canviar les coses. Si tot va malament, si les coses sembla que van a pitjor i ja ho tenim assumit, per què no intentem canviar, en la mesura del possible, en la part que cadascú pugui aportar, el que “alguna cosa” pugui ser diferent?
Si jo, com a part activa del meu exercici laboral, intento obrir noves línies de negoci, noves connexions, treballar en xarxa i tot això (en el principi que Pepe té alguna cosa i Manolo transformant aquesta cosa de Pepe, pot fer que Maria col·loqui en el mercat, alguna cosa que Susanita compri)… Jo, em pregunto retòricament, potser….
PER QUÈ NASSOS PEPE NO RESPON EL MEU EMAIL?
En definitiva, si jo fos el cap de Pepe, a què he posat en aquest lloc de treball perquè s’encarregui del departament de Comunicació (vegeu també Màrqueting, Esdeveniments Corporatius, RRPP, Relacions Institucionals, etc., etc.) i veiés que no contesta un correu electrònic en el qual es pretén generar negoci, acostar postures, intercanviar valor, en definitiva, esperança de pasta, fulminantment li acomiadaria.
Què nassos comunica un responsable de Comunicació que és incapaç de comunicar-se en el món 2.0? O encara pitjor, on està l’oportunitat oculta, aquella que ningú podria imaginar que canviarà les nostres vides i a la qual menyspreem perquè no era el que tocava “fer” en aquest moment? Baixant de to, només constato una cosa… És de bona casta respondre. Un sí, un no-, 1 m’ho dius a mi en pau, un no em molestis bestiola!… el que sigui. Penso que en moments com els actuals no es tracta de lluitar pel manteniment de la nostra butaca laboral, sinó en donar valor al fet que el negoci flueixi i en valorar els que, més enllà de treballar per una nòmina a final de mes, treballem per obtenir la possibilitat de guanyar diners a final de mes i, en un intent superior filosòfic-empresarial, dimensionar negoci i, per tant, flux de capital al mercat.
El que és a dalt és a baix. Avui gran, demà petit i així successivament. L’ètica professional és l’única cosa que no canvia. De nosaltres depèn dimensionar el nostre afany laboral.
L’ésser està per sobre del fer.
** foto de la galeria d’Alina
